Ara que ja fa un any, filla meva, crec que és bon moment per escriure lo bé que ho vam fer les dues la setmana que em vas començar a donar senyals que volies sortir de la panxa i el dia que finalment ho vas fer!
El cap de setmana del 3 de novembre del 2013 vam marxar a Calonge el Dani, jo i tu dins la meva panxota. Estava ja de 40 setmanes tot i que el ginecòleg em va dir que marxés tranquil•la que encara no hi havia senyals de part ( em va fer un tacte abans de marxar).
Era un cap de setmana de sol, i recordo que vaig anar a passejar , a fer el passeig que tants cops havíem fet durant l’estiu els 3. Vaig anar escoltant música, la llista de reproducció que havia preparat “Julieta & me”. Et vaig parlar i dir que et prenguessis el teu temps però que ja començava a ser hora de sortir del niu.

Vam tornar a Barcelona i no hi havia res que indiqués senyals de part.
Dimarts 5 de novembre vaig sopar un bon plat de sopa i em vaig posar a dormir, quan em vaig llevar vaig sentir unes lleugeres agulletes a la panxa que no havia sentit abans, vaig anar al lavabo i vaig treure el que en aquell moment em vaig pensar que era el tap mucós.
Molt contenta vaig pensar: Això s’acosta! I vaig decidir continuar amb la meva rutina ja que havia sentit que encara pot tardar en posar-se una de part encara que expulsis el tap mucós.
Vaig anar a Yoga i li vaig dir a la Juliette ( Doula que m’havia d’ acompanyar durant el part) que havia tret el tap mucós. Em va dir que molt bé que ja l’avisaria si succeïa quelcom més.
Vaig decidir no alarmar a familiars, i sense gaire importància vaig dir a la meva mare que havia notat alguna contracció i que havia expulsat el tap mucós, i em va dir: “Què??? ves a l’hospital doncs. Què és el tap mucós? I Com saps que era el tap mucós?”
Vaig intentar seguir connectada amb mi mateixa i seguir els meus plans, no volia anar a la clínica i que em fessin un tacte, creia que tot estava anant bé. Al vespre em vaig posar a dormir i a les 5h del dematí em vaig llevar amb algunes contraccions més fortes. Em vaig tornar a emocionar! Vaig posar-me a la meva estoreta de color lila amb llum tènue, música i fent exercicis de respiració i yoga. La veritat no eren gens doloroses, si freqüents . No vaig voler despertar al Dani, només li vaig dir que tenia contraccions però que descansés per si la cosa s’accelerava.
Vaig posar-me tranquil•la a l’ordenador i a llegir coses per Internet, i al cap d’una estona ni rastre de contraccions…. 😦
Vaig tornar al llit una mica frustrada però disposada a descansar, molt conscient que havia d’estalviar energia.
Al llevar-me i parlar de nou amb la meva mare em vaig començar a estressar. Em va dir que si havia tornat a tenir contraccions havia d’anar al hospital ja que potser quelcom no estava anat del tot bé i no sé quin rotllo de que hi ha dones que no dilaten … Jo que tot i els meus dubtes i pors estava intentant seguir el que em demanava el cos i el cor, i la meva mare a la que necessitava al 100% en aquells moments flaquejava de por .Vaig fer-li 4 crits i li vaig dir que la necessitava al meu costat serena i no nerviosa.
Sabia que si anava a l’hospital massa aviat podien passar dues coses: O bé que em tornessin a enviar a casa ( en el millor dels caso) o que m’ingressessin massa aviat cosa que no volia, ja que sabia que desencadenaria tot una sèrie de protocols per ajustar-se al ritme que els metges consideraven, i no al de la meva petita Julieta.
Vaig seguir endavant amb els meus plans i amb el suport incondicional del Dani.
Al migdia vam organitzar un dinar a casa amb la Juliette perquè conegués l’espai on passaríem les primeres hores del pre part . Allà vaig comentar-li que sentia contraccions però molt suportables i . Em va dir ok tot va bé, t’està avisant perquè et preparis.
Per la tarda les contraccions seguien venint força constants i em vaig començar a inquietar. Vaig voler anar a l’hospital a que em miressin. Vam anar caminant i al arribar ens van passar a una saleta on estava la llevadora i uns monitors. Em va dir que havia començat a fer una mica de treball però que encara no estava gens avançada. Jo li vaig manifestar la meva inquietud de deixar evolucionar el part al màxim i esperar en posar-me l’epidural. Llavors em va dir que millor me n’anés cap a casa.
Així ho vam fer, la cosa ja estava en camí. Eren les 18,30 de la tarda i vam agafar l’autobús.
Al arribar a casa vaig escriure un What’s up a la meva mare dient-li que estava tot ok, volia tranquil•litzar-la i deixar de rebre missatges. Volia centrar-me en mi, en nosaltres.
Al cap de molt poc les contraccions es van tornar més intenses. Li vaig dir al Dani que truqués a la Juliette per dir-li i així ho va fer, la juliette li va dir que quan jo no pogués parlar ella vindria a casa, fent referència al nivell de dolor de les contraccions.
Vaig seguir en el meu racó bonic de llum tènue , estoreta lila i música relaxant.
Però la sensació d’ harmonia i equilibri que havia sentit fins ara cada cop s’esvaïa més i donava lloc a certa emoció combinada amb pors i dubtes i cada cop més dolor.
Anava cantant cada quant tenia les contraccions i el Dani estirat al sofà anava dient cada quant eren : 5-6 minuts i alguna cada 3 ( encara irregulars).
La meva impaciència anava augmentant amb les contraccions i li vaig dir al Dani que truqués a la Juliette. Ell em va dir que encara no, que encara podia parlar. Li vaig dir un “hòstia puta truca ja!!!!” …i de pet va agafar el telèfon. Em va tranquil•litzar molt saber que ella ja era de camí i vaig començar a gaudir una mica més. Amb la música de fons anava movent la cintura i parant i respirant amb cada contracció.
Amb molt poca estona es va presentar a casa. Va preparar infusions . Deurien ser ja les 22h de la nit.
Vaig estar força estona amb contraccions doloroses però gaudint, amb cada contracció la Juliette i el Dani m’ajudaven i em posaven les mans als ronyons empenyent molt fort, això m’alleujava molt el dolor.
Em van proposar d’entrar a la banyera, em van preparar amb aigua calenta i sal marina el bany i tot i que no estava gaire convençuda vaig acabar entrant i gaudint molt d’aquell moment. Es veu que ajuda molt a relaxar i obrir el cos, i la veritat és que ho necessitava doncs estava força tensa.
Al sortir de la banyera em vaig prendre una “infusió- mejunge” que m’havien preparat, i al cap de molt poca estona el meu estómac ho va rebutjar i ho vaig vomitar tot. Curiosament em vaig sentir molt bé i lleugera. Vaig decidir que ja era hora d’anar a la clínica, eren ja la 1,00 del mati i vam agafar un taxi direcció a la Sagrada Família. Entre rialles li vam comentar al taxista que no es preocupes que no pariria al taxi. Em vaig posar amb els genolls repenjats al seient i d’esquena. Les contraccions van disminuir molt, és normal que quan hi ha més llum i més activitat al voltant les contraccions disminueixin ja que el que necessita una dona per parir és intimitat, foscor, resguardar-se.
Vam entrar a la clínica i em van fer un tacte, estava només dilatada de 3 cm!!!!! Van posar-me unes corretges per escoltar el batec de la peque i tot anava bé.
La llevadora em va preguntar si posàvem ja l’epidural i jo vaig dir-li que no, que volia esperar. L’anestesista em va dir que potser després ja no estaríem a temps…però no el vaig ni escoltar. La veritat que per la mala fama que té la sagrada família en relació als protocols del part haig de dir que es van portar força bé, va coincidir que era de nit i que hi havia pocs parts i van accedir a una sèrie de coses que normalment no fan.
Ens van dir l’habitació on estàvem i vam anar els 3 cap allà. La juliette es va encarregar de tornar a crear ambient i tancar llums i vam seguir amb la nostra festa!!!
La veritat és que tinc molt bon record de tot el procés de dilatació, però quan em venia una contracció patia bastant…quan marxava era una calma brutal.
El Dani estava amb mi amb cada contracció, cada cop que venia m’agafava les mans i respiràvem junts. Em vaig començar a inquietar, sentia que encara faltava molt i cada cop em notava més cansada mentalment. Vaig començar a patir. Tenia dubtes. Tenia pors. Volia escapar de la situació. No era capaç ni de continuar ni de demanar l’epidural. Bloqueig total.
La juliette em va explicar que era normal aquella situació, m’animaven els dos amb que ho estava fent molt bé i que decidís el que volgués.
Amb una de les contraccions vaig expulsar el tap mucós, que creia que ja l’havia expulsat feia 3 dies….però no! Allò si que era el tap mucós de veritat…!
Vam trucar a la llevadora i va pujar a fer-me un tacte, em va dir que estava de 6 cm i amb una d’aquestes blufffff em va trencar aigües.
Va tornar a marxar i vaig seguir jo, les contraccions, les meves contradiccions, el Dani i les respiracions….Vaig fer-me una dutxa amb ajuda i vaig decidir que ja era hora de calmar cos i ment, em vaig dir a mi mateixa que ja no podia més. Eren les 5h del matí.
Vam trucar a la llevadora i ens va dir que pujaven a buscar-me amb camilla. La juliette va dir “ No no, ella puede bajar andando”. Recordo que baixant les escales vaig tenir una altra contracció i em vaig agafar a la barana.
Per res del món hagués canviat aquestes hores de moviment, dolor, riures, complicitat i amor per la quietud i la calma que va venir un cop em van posar l’epidural.
Cap a les 6,00, vam entrar a la sala de parts els 3 ( cosa increïble en aquesta clínica), jo ja estirada i en “posició de part”, sense sentir res. El Dani i la Juliette esgotats al meu costat. La música seguia sonant des de l’spotify del meu mòbil ( increïble també 🙂 ) i de cop vaig explotar a plorar i vaig deixar sortir tota la tensió que havia estat aguantat, vaig reconèixer la meva por, plorava i plorava i de cop em va sortir un crit: Encara tinc forces! Moltes forces per empènyer ! Sonava una cançó de Bob Marley “ I wanna love you…every day and every night will be toghether…” i li cantava a la meva nena mentre movia la cintura com podia.
El ginecòleg anava entrant i em deia que jo ja estava del tot dilatada però que la peque encara estava força amunt, anàvem esperant.
La juliette quan tornàvem a quedar els 3 sols em recordava com havia d’empènyer ( quan portes epidural i no sents res a vegades costa empènyer).
El ginecòleg va tornar a entrar i vam començar amb els “pujos”. Jo empenyia amb totes les meves forces però la meva nena encara no volia sortir. Vaig passar força por perquè veia les cares del gine, el Dani i la Juliette i jo ja no sabia què fer a part d’empènyer amb totes les meves forces.
El ginecòleg va decidir fer servir unes ventoses per ajudar.
La peque estava mirant cap amunt i es veu que això tampoc facilitava les coses.
Entre les ventoses, una maniobra del gine per girar el cap de la meva nena i les meves forces empenyent finalment va sortir la nena més preciosa del món i me la van posar a sobre. Eren les 8, 18 del matí d’un divendres 8 de novembre.
Tenia els ulls oberts de bat a bat, em mirava i plorava molt. Jo la tenia a sobre li donava petons, li deia que l’estimava i tampoc podia parar de plorar. No m’ho podia creure, la tenia sobre meu i era preciosa i vital. De seguida li vaig oferir el pit i de seguida es va agafar.
No em van fer episiotomia ( ho vaig pactar amb el ginecòleg abans) i van tallar el cordó umbilical quan va deixar de bategar ( també ho havia pactat).
Ens vam oblidar la bossa amb la seva robeta expressament per tal que no se l’enduguessin ni la posessin a la incubadora ( protocol molts cops innecessari que acostumen a fer en aquesta clínica), i va funcionar a mitges: només se la van endur per pesar-la i aspirar-li els líquids davant nostre, i de seguida me la van tornar a posar a sobre. I amb ella vaig anar des de la sala de parts a l’habitació, on va continuar el nostre idil•li que ben bé es mereix una altra entrada al blog .

Respecte el part no va ser com ho havia imaginat, va ser més difícil i complicat però molt més intens i emocionant del que mai hagués pensat.
Vaig sentir dolor però com he dit no canvio tot el dolor que vaig sentir per la opció d’estar estirada sense sentir res durant hores .
Em va agradar donar-me conte de tot el que estava passant, viure-ho, SENTIR.
No va ser el part perfecte des del prisma de natural 100%, ja que sobretot al final van forçar i accelerar bastant el procés quant segurament la meva petitona duia un altra ritme.
Però si que va ser perfecte perquè va ser el meu part, i vaig poder decidir jo fins quan viure-ho de la manera més salvatge i primària i quan de la manera més medicalitzada i protocol•lària.
Va ser perfecte perquè hi penso i en tinc un bon record i la sento com l’experiència més transformadora de la meva vida.

Elisabet Mónaco