Elisabet Mónaco

Astrología y Coaching


Deja un comentario

vacaciones

En el último post me propuse escribir uno cada semana, cosa que no he hecho. Ya en mitad de las vacaciones he decidido compartir cómo van y qué pensamientos y emociones son los que mes están guiando. Con los peques cada vez es más fácil y menos cansado, con más ratos de goce los cuatro juntos y también con más rato para mi sola. Esto último ha hecho que haya recuperado el hábito de leer, he empezado con un libro que ya leí pero que por temática me apetece mucho: » Martes con mi viejo profesor » de Mitch Albom. El hilo conductor del libro es el sentido de la vida y la muerte. A través de los encuentros de profesor y alumno, se plantean temas de trascendencia que dan que pensar. Conectar con la idea de la muerte me hace querer agarrar fuerte cada instante y también conectar con quién soy yo para vivir honestamente sin dejarme llevar por las inercias. El amorcompartir, la amistad, la familia, aportar algo a la comunidad, son algunos de los valores esencia les para mi y que dan sentido a la vida. 

Comparto algunas fotos de la bonita Cerdanya que inspiran pura vida.

IMG_20190812_204025.jpg

IMG_20190813_111713.jpg

IMG_20190814_123621

 

 


Deja un comentario

Yoga, un estilo de vida

Hoy me apetece escribir sobre el Yoga porque es lo que me está ayudando a conectar conmigo misma estos meses de cambios en los que todo me remite a la pérdida:  traslado al nuevo piso, la muerte de mi abuela y la nueva etapa con los peques (que se están haciendo mayores, pronto dejaremos de tener pañales en casa). La vida es cambio, el cambio necesita de un tiempo de adaptación a la nueva situación que luego volverá a cambiar, el margen de maniobra que tenemos está sobre nosotros mismos y no sobre lo que pasa en nuestro alrededor.  El yoga me ayuda a sentirme fuerte, a sostenerme a mí misma y creerme que pase lo que pase soy un árbol bien enraizado con la suficiente flexibilidad para adaptarme a los cambios externos. Ahora que empiezo a tener más tiempo para mí, me encanta planificar qué días iré a Yoga, ayer pude ir a las 20,30 cuando llegó Dani, el peque ya dormía y la mayor se quedó con su padre alargando la hora de irse a dormir. Fue una sensación preciosa que hace un año no veía posible ya que el tener aún un bebe de 10 meses no me permitía tener la vitalidad y energía necesarias para salir de casa a las 20,30 de la noche para ir a  hacer yoga. Ayer fui andando hasta Yoga One Sarria, hacía una noche bonita, aún con luz los pájaros cantaban y me sentí llena y feliz. No es sólo la clase de Yoga en sí mismo que me ayuda, es también el poder encontrar el espacio para hacerla y es evidentemente la sensación de bienestar durante y después de la práctica. En Yoga todas las posturas van acompañadas de una respiración profunda, que es la base para calmar la mente y también para ayudar al cuerpo a entrar bien en cada postura. Yo siempre he sido de hacer mucho deporte, he corrido ½ maratón, he hecho largas carreras en bici de carretera, he hecho natación, he corrido por la montaña…pero con el Yoga he encontrado algo especial, he aprendido a estirar mi cuerpo, a alargarlo, a llegar un poco más lejos en cada postura, a fortalecer brazos y piernas, a concentrarme. Ayer hice por primera vez desde hace tiempo el puente, y me sentí como una niña pequeña explorando sin miedo.

Rueda 1

 

Lo bueno del yoga es que trabajas duro físicamente sin acabar cansado, al contrario, sales con carga de energía tanto física como mentalmente. Al final de cada clase se hace una relajación para integrar la clase y es muy agradable.

Para mí el Yoga es muy completo, me ayuda a sentirme bien tanto física como mentalmente y a ser consciente de mi postura durante el día y a mantener la espalda y hombros rectos. A nivel más espiritual el Yoga me ayuda a abrir el corazón a los cambios y a la vida en general.

SAT NAM


Deja un comentario

Conectando! Hola de nuevo

Con esta entrada no pretendo hablar de temas concretos de auto conocimiento o desarrollo personal, simplemente es un HOLA de nuevo! Hola a mí misma y al mundo después de unos meses largos dedicada la gran parte del tiempo a mis dos hijos. Sí, he sido madre por segunda vez y eso ha significado para mí uno de los cambios más grandes en mi vida, en el que he tenido que esforzarme para hacer las cosas bien, para llegar a cubrir las necesidades de mis dos hijos, las de la casa, las del trabajo, las de mi pareja, incluso las del vecino……….y ahora que el pequeño de la casa ya casi cumplirá los dos años me vuelvo a encontrar conmigo misma y me pregunto : cuáles son mis necesidades??? Esas que he estado posponiendo durante tantos meses, aquellas que en algún momento de mi vida tenía tan claras, ahora parecen haber cambiado o quizás necesito escucharme de nuevo para encontrarlas, pues definitivamente soy otra mujer.

Si de algo he tomado consciencia estos dos años es de que educar a los hijos es una tarea difícil, dedicada y que requiere mucha paciencia y repetición. Sí, a veces pierdo los nervios con mis hijos, y luego eso me hace sentir fatal. La cuestión es que cuando me quedé embarazada de mi primera hija , ya des de el principio todo fue una idealización del embarazo, del parto, incluso con Julieta los dos años y medio primeros fueron cargados de una gran paciencia, de un ritmo lento y una mirada comprensiva por mi parte. De esto es importante tomar conciencia para mí, ya que estoy hablando de mi mirada, no de la forma de ser de mi hija, que ya des de pequeña ha sido intensa, movida, curiosa y expresiva, y claro ahora lo sigue siendo pero mi paciencia y mi cansancio es otro con lo que mi respuesta  también.

La idealización de la maternidad y de lo que yo imaginaba que era tener hijos hace que me cueste más aceptar a lidiar el día a día con mis hijos, muchas veces el mensaje que me envío es que tendría que ser más fácil y claro entonces la sensación es agridulce, es de decepción. La realidad es que a medida que los niños van saliendo de la etapa de bebes y van creciendo, llega otra etapa que quizás no es tan física ( darle de comer, cambiar el pañal, etc etc) sino que es más psicológica y esta realmente es la que  me agota porque yo soy más bien una chica tranquila sin ganas de peleas ni gritos, me gusta la armonía……. y mi hija tiene una vitalidad enorme y creo que crear conflicto va a formar parte de su forma de ser durante un tiempo. Aceptar eso, aceptar que ella es así y que soy yo la que me tengo que adaptar a ella y romper la idealización de que dando amor a los hijos ya tienes el trabajo hecho, eso ha sido un verdadero insight para mí.

He descubierto que con amor sólo no basta, hace falta disciplina, hace falta ser rotunda, , hace falta tener las cosas claras, hace falta poner límites claros. Y creo que a nuestra generación este boom de la crianza respetuosa, natural y de poner a los niños siempre en el centro, no nos ha hecho bien, por lo menos a mí, o por lo menos creo que eso no me funciona con Julieta, quizás si con Max.

Tengo pendiente una entrada en el blog con el parto y la llegada de Max, que fue en pleno agosto, con mucha luz y precioso.

La sensación con la llegada cálida de Max fue que nuestra familia de 4 se completaba, es como si hubiéramos cerrado un círculo perfecto. Evidentemente es un concepto, la idea y la sensación es bonita pero en el día a día hay muchas cosas a mejorar en nuestra dinámica de 4. Empezando por mí, como madre nunca imaginé que llegara a ser tan posesiva de mis hijos, con ganas de saborearlos tanto, tan controladora….echar un paso atrás creo que irá bien a toda la familia. Al mismo tiempo que yo lo echo atrás creo que mi pareja, el padre de las criaturas, lo tendría que dar adelante. Sí absolutamente si, actualmente no estamos compartiendo la labor de la crianza. Por los motivos que sean ( trabajo, horarios, economía de casa..) yo me empapo más de mis hijos que su padre. Lo bueno es que las buenas intenciones del padre están, y nuestras charlas ayudan a reconducir la situación. Pero así de forma espontánea y fluida diríamos que entre semana la capitana del barco soy yo. También aquí entran en juego las creencias que uno tiene sobre cómo debería ser el otro o las expectativas, pero más allá de eso hay un tema real con el papel del hombre y la mujer en la sociedad que daría para mucho más.

En resumen mi pareja y yo tenemos que dar un respectivo paso adelante y atrás, y nuestros dos hijos también, tiene que ir caminando, parando, a veces saltando ….sabiendo que nos tienen a su lado para lo que necesiten y entendiendo también que hay límites y normas que deben cumplir. En definitiva seguimos en movimiento,  a veces contentos, a veces tristes o enfadados, a veces con ganas de gritar y salir corriendo, otras con unas infinitas ganas de amar.

Family

Si algo me ha despertado el ser 4 en nuestra familia, es que no todo es de color de rosa, y si bien ya había tenido en la vida experiencias previas que habían conectado con mi lado más duro, hoy más que nunca soy consciente de la importancia de transmitir a mis hijos que estos momentos existen y que es bueno hablar de ellos y reconocerlos.

Así que sí, llevo una temporada movida y removida , no sólo emocionalmente, también nos hemos mudado de piso. Y con esa movida y removida quiero aceptar el momento tal y como es y aprovechar para conectar de nuevo con mis nuevas necesidades. Necesidades que siguen conectadas con el hecho de re inventarme profesionalmente, encontrar tiempo para hacer deporte, para la lectura, para mis amigas, para escribir en el blog, para recuperar una mirada del mundo serena y tranquila, sin tantas prisas y a poder ser dormir un poco más y seguido.

Elisabet Mónaco

 

 

 

 

 

 

 


Deja un comentario

¡Luchar o fluir!

¡Luchar o Fluir! Se suele creer que ser una persona luchadora es una cualidad que reporta sólo beneficios pero cada vez más asocio a este adjetivo connotaciones negativas.Luchar es cansado, crea tensión, es dual (ganas o pierdes), es agresivo……seguramente nos iría mejor si dejamos de luchar y fluimos más. Menos control y más confianza. Quiero compartir mi íntima experiencia acerca de cómo viví el inicio de la maternidad con la lactancia materna, que está siendo maravillosamente maravillosa…. pero voy a hablar sobre lo que me ha costado más que es seguramente a la vez lo que nos hace crecer i reflexionar .

Empiezo rápidamente por lo maravillosamente maravilloso. Estando embarazada me cuidé mucho practicando yoga casi a diario, andando y manteniendo mi cuerpo activo, comiendo sano, hablándole mucho a la peque, escuchando música, meditando,…la verdad que fue fácil pues me sentía inmersa en una burbuja de felicidad . Me preparé también para el tipo de parto que deseaba informándome y halando con mujeres que ya habían pasado por ello, puedo decir que tengo un feliz y emocionante recuerdo del embarazo y del parto tanto de lo bueno como de los obstáculos, que evidentemente hay en ambos procesos.

Con mi propia sombra topé durante la lactancia. Me sentía muy feliz de estar con la peque en brazos y lo bien que había ido el parto y las horas posteriores me dieron la confianza para superar día a día los obstáculos con los que me encontraba. Le decía en voz baja: lo conseguiremos! Lo estamos consiguiendo! La realidad es que el primer mes y medio lo recuerdo muy intenso, visité a una comadrona para que me orientara acerca de la lactancia pues tenía muchas dudas, miedos, presiones. Asistí también a un grupo de lactancia dónde compartes con otras mujeres inquietudes. A los 2 meses cuando ya había superado muchos obstáculos, seguía sintiendo que quizás la peque se quedaba con hambre y decidí darle un biberón empezando así con la lactancia mixta (pecho + suplemento de biberón).

Lo decidí yo, sí, pero lo viví como una pequeña derrota pues el “ lo estamos consiguiendo!”, se convirtió en “no lo hemos conseguido del todo”. Y es que todo lo que en la vida te tomas como una lucha tiene dos resultados: el ganar o el perder. Y ahora comprendo que la lactancia materna no es una lucha, es un acto de amor que requiere dejar ir el control y fluir más.

Y vosotros en qué situaciones de vuestra vida estáis luchando?

Qué pasaría si dejáis ir el control para fluir más?


Deja un comentario

Crònica del part

Ara que ja fa un any, filla meva, crec que és bon moment per escriure lo bé que ho vam fer les dues la setmana que em vas començar a donar senyals que volies sortir de la panxa i el dia que finalment ho vas fer!
El cap de setmana del 3 de novembre del 2013 vam marxar a Calonge el Dani, jo i tu dins la meva panxota. Estava ja de 40 setmanes tot i que el ginecòleg em va dir que marxés tranquil•la que encara no hi havia senyals de part ( em va fer un tacte abans de marxar).
Era un cap de setmana de sol, i recordo que vaig anar a passejar , a fer el passeig que tants cops havíem fet durant l’estiu els 3. Vaig anar escoltant música, la llista de reproducció que havia preparat “Julieta & me”. Et vaig parlar i dir que et prenguessis el teu temps però que ja començava a ser hora de sortir del niu.

Pancha

Vam tornar a Barcelona i no hi havia res que indiqués senyals de part.
Dimarts 5 de novembre vaig sopar un bon plat de sopa i em vaig posar a dormir, quan em vaig llevar vaig sentir unes lleugeres agulletes a la panxa que no havia sentit abans, vaig anar al lavabo i vaig treure el que en aquell moment em vaig pensar que era el tap mucós.
Molt contenta vaig pensar: Això s’acosta! I vaig decidir continuar amb la meva rutina ja que havia sentit que encara pot tardar en posar-se una de part encara que expulsis el tap mucós.
Vaig anar a Yoga i li vaig dir a la Juliette ( Doula que m’havia d’ acompanyar durant el part) que havia tret el tap mucós. Em va dir que molt bé que ja l’avisaria si succeïa quelcom més.
Vaig decidir no alarmar a familiars, i sense gaire importància vaig dir a la meva mare que havia notat alguna contracció i que havia expulsat el tap mucós, i em va dir: “Què??? ves a l’hospital doncs. Què és el tap mucós? I Com saps que era el tap mucós?”
Vaig intentar seguir connectada amb mi mateixa i seguir els meus plans, no volia anar a la clínica i que em fessin un tacte, creia que tot estava anant bé. Al vespre em vaig posar a dormir i a les 5h del dematí em vaig llevar amb algunes contraccions més fortes. Em vaig tornar a emocionar! Vaig posar-me a la meva estoreta de color lila amb llum tènue, música i fent exercicis de respiració i yoga. La veritat no eren gens doloroses, si freqüents . No vaig voler despertar al Dani, només li vaig dir que tenia contraccions però que descansés per si la cosa s’accelerava.
Vaig posar-me tranquil•la a l’ordenador i a llegir coses per Internet, i al cap d’una estona ni rastre de contraccions…. 😦
Vaig tornar al llit una mica frustrada però disposada a descansar, molt conscient que havia d’estalviar energia.
Al llevar-me i parlar de nou amb la meva mare em vaig començar a estressar. Em va dir que si havia tornat a tenir contraccions havia d’anar al hospital ja que potser quelcom no estava anat del tot bé i no sé quin rotllo de que hi ha dones que no dilaten … Jo que tot i els meus dubtes i pors estava intentant seguir el que em demanava el cos i el cor, i la meva mare a la que necessitava al 100% en aquells moments flaquejava de por .Vaig fer-li 4 crits i li vaig dir que la necessitava al meu costat serena i no nerviosa.
Sabia que si anava a l’hospital massa aviat podien passar dues coses: O bé que em tornessin a enviar a casa ( en el millor dels caso) o que m’ingressessin massa aviat cosa que no volia, ja que sabia que desencadenaria tot una sèrie de protocols per ajustar-se al ritme que els metges consideraven, i no al de la meva petita Julieta.
Vaig seguir endavant amb els meus plans i amb el suport incondicional del Dani.
Al migdia vam organitzar un dinar a casa amb la Juliette perquè conegués l’espai on passaríem les primeres hores del pre part . Allà vaig comentar-li que sentia contraccions però molt suportables i . Em va dir ok tot va bé, t’està avisant perquè et preparis.
Per la tarda les contraccions seguien venint força constants i em vaig començar a inquietar. Vaig voler anar a l’hospital a que em miressin. Vam anar caminant i al arribar ens van passar a una saleta on estava la llevadora i uns monitors. Em va dir que havia començat a fer una mica de treball però que encara no estava gens avançada. Jo li vaig manifestar la meva inquietud de deixar evolucionar el part al màxim i esperar en posar-me l’epidural. Llavors em va dir que millor me n’anés cap a casa.
Així ho vam fer, la cosa ja estava en camí. Eren les 18,30 de la tarda i vam agafar l’autobús.
Al arribar a casa vaig escriure un What’s up a la meva mare dient-li que estava tot ok, volia tranquil•litzar-la i deixar de rebre missatges. Volia centrar-me en mi, en nosaltres.
Al cap de molt poc les contraccions es van tornar més intenses. Li vaig dir al Dani que truqués a la Juliette per dir-li i així ho va fer, la juliette li va dir que quan jo no pogués parlar ella vindria a casa, fent referència al nivell de dolor de les contraccions.
Vaig seguir en el meu racó bonic de llum tènue , estoreta lila i música relaxant.
Però la sensació d’ harmonia i equilibri que havia sentit fins ara cada cop s’esvaïa més i donava lloc a certa emoció combinada amb pors i dubtes i cada cop més dolor.
Anava cantant cada quant tenia les contraccions i el Dani estirat al sofà anava dient cada quant eren : 5-6 minuts i alguna cada 3 ( encara irregulars).
La meva impaciència anava augmentant amb les contraccions i li vaig dir al Dani que truqués a la Juliette. Ell em va dir que encara no, que encara podia parlar. Li vaig dir un “hòstia puta truca ja!!!!” …i de pet va agafar el telèfon. Em va tranquil•litzar molt saber que ella ja era de camí i vaig començar a gaudir una mica més. Amb la música de fons anava movent la cintura i parant i respirant amb cada contracció.
Amb molt poca estona es va presentar a casa. Va preparar infusions . Deurien ser ja les 22h de la nit.
Vaig estar força estona amb contraccions doloroses però gaudint, amb cada contracció la Juliette i el Dani m’ajudaven i em posaven les mans als ronyons empenyent molt fort, això m’alleujava molt el dolor.
Em van proposar d’entrar a la banyera, em van preparar amb aigua calenta i sal marina el bany i tot i que no estava gaire convençuda vaig acabar entrant i gaudint molt d’aquell moment. Es veu que ajuda molt a relaxar i obrir el cos, i la veritat és que ho necessitava doncs estava força tensa.
Al sortir de la banyera em vaig prendre una “infusió- mejunge” que m’havien preparat, i al cap de molt poca estona el meu estómac ho va rebutjar i ho vaig vomitar tot. Curiosament em vaig sentir molt bé i lleugera. Vaig decidir que ja era hora d’anar a la clínica, eren ja la 1,00 del mati i vam agafar un taxi direcció a la Sagrada Família. Entre rialles li vam comentar al taxista que no es preocupes que no pariria al taxi. Em vaig posar amb els genolls repenjats al seient i d’esquena. Les contraccions van disminuir molt, és normal que quan hi ha més llum i més activitat al voltant les contraccions disminueixin ja que el que necessita una dona per parir és intimitat, foscor, resguardar-se.
Vam entrar a la clínica i em van fer un tacte, estava només dilatada de 3 cm!!!!! Van posar-me unes corretges per escoltar el batec de la peque i tot anava bé.
La llevadora em va preguntar si posàvem ja l’epidural i jo vaig dir-li que no, que volia esperar. L’anestesista em va dir que potser després ja no estaríem a temps…però no el vaig ni escoltar. La veritat que per la mala fama que té la sagrada família en relació als protocols del part haig de dir que es van portar força bé, va coincidir que era de nit i que hi havia pocs parts i van accedir a una sèrie de coses que normalment no fan.
Ens van dir l’habitació on estàvem i vam anar els 3 cap allà. La juliette es va encarregar de tornar a crear ambient i tancar llums i vam seguir amb la nostra festa!!!
La veritat és que tinc molt bon record de tot el procés de dilatació, però quan em venia una contracció patia bastant…quan marxava era una calma brutal.
El Dani estava amb mi amb cada contracció, cada cop que venia m’agafava les mans i respiràvem junts. Em vaig començar a inquietar, sentia que encara faltava molt i cada cop em notava més cansada mentalment. Vaig començar a patir. Tenia dubtes. Tenia pors. Volia escapar de la situació. No era capaç ni de continuar ni de demanar l’epidural. Bloqueig total.
La juliette em va explicar que era normal aquella situació, m’animaven els dos amb que ho estava fent molt bé i que decidís el que volgués.
Amb una de les contraccions vaig expulsar el tap mucós, que creia que ja l’havia expulsat feia 3 dies….però no! Allò si que era el tap mucós de veritat…!
Vam trucar a la llevadora i va pujar a fer-me un tacte, em va dir que estava de 6 cm i amb una d’aquestes blufffff em va trencar aigües.
Va tornar a marxar i vaig seguir jo, les contraccions, les meves contradiccions, el Dani i les respiracions….Vaig fer-me una dutxa amb ajuda i vaig decidir que ja era hora de calmar cos i ment, em vaig dir a mi mateixa que ja no podia més. Eren les 5h del matí.
Vam trucar a la llevadora i ens va dir que pujaven a buscar-me amb camilla. La juliette va dir “ No no, ella puede bajar andando”. Recordo que baixant les escales vaig tenir una altra contracció i em vaig agafar a la barana.
Per res del món hagués canviat aquestes hores de moviment, dolor, riures, complicitat i amor per la quietud i la calma que va venir un cop em van posar l’epidural.
Cap a les 6,00, vam entrar a la sala de parts els 3 ( cosa increïble en aquesta clínica), jo ja estirada i en “posició de part”, sense sentir res. El Dani i la Juliette esgotats al meu costat. La música seguia sonant des de l’spotify del meu mòbil ( increïble també 🙂 ) i de cop vaig explotar a plorar i vaig deixar sortir tota la tensió que havia estat aguantat, vaig reconèixer la meva por, plorava i plorava i de cop em va sortir un crit: Encara tinc forces! Moltes forces per empènyer ! Sonava una cançó de Bob Marley “ I wanna love you…every day and every night will be toghether…” i li cantava a la meva nena mentre movia la cintura com podia.
El ginecòleg anava entrant i em deia que jo ja estava del tot dilatada però que la peque encara estava força amunt, anàvem esperant.
La juliette quan tornàvem a quedar els 3 sols em recordava com havia d’empènyer ( quan portes epidural i no sents res a vegades costa empènyer).
El ginecòleg va tornar a entrar i vam començar amb els “pujos”. Jo empenyia amb totes les meves forces però la meva nena encara no volia sortir. Vaig passar força por perquè veia les cares del gine, el Dani i la Juliette i jo ja no sabia què fer a part d’empènyer amb totes les meves forces.
El ginecòleg va decidir fer servir unes ventoses per ajudar.
La peque estava mirant cap amunt i es veu que això tampoc facilitava les coses.
Entre les ventoses, una maniobra del gine per girar el cap de la meva nena i les meves forces empenyent finalment va sortir la nena més preciosa del món i me la van posar a sobre. Eren les 8, 18 del matí d’un divendres 8 de novembre.
Tenia els ulls oberts de bat a bat, em mirava i plorava molt. Jo la tenia a sobre li donava petons, li deia que l’estimava i tampoc podia parar de plorar. No m’ho podia creure, la tenia sobre meu i era preciosa i vital. De seguida li vaig oferir el pit i de seguida es va agafar.
No em van fer episiotomia ( ho vaig pactar amb el ginecòleg abans) i van tallar el cordó umbilical quan va deixar de bategar ( també ho havia pactat).
Ens vam oblidar la bossa amb la seva robeta expressament per tal que no se l’enduguessin ni la posessin a la incubadora ( protocol molts cops innecessari que acostumen a fer en aquesta clínica), i va funcionar a mitges: només se la van endur per pesar-la i aspirar-li els líquids davant nostre, i de seguida me la van tornar a posar a sobre. I amb ella vaig anar des de la sala de parts a l’habitació, on va continuar el nostre idil•li que ben bé es mereix una altra entrada al blog .

Habita

Respecte el part no va ser com ho havia imaginat, va ser més difícil i complicat però molt més intens i emocionant del que mai hagués pensat.
Vaig sentir dolor però com he dit no canvio tot el dolor que vaig sentir per la opció d’estar estirada sense sentir res durant hores .
Em va agradar donar-me conte de tot el que estava passant, viure-ho, SENTIR.
No va ser el part perfecte des del prisma de natural 100%, ja que sobretot al final van forçar i accelerar bastant el procés quant segurament la meva petitona duia un altra ritme.
Però si que va ser perfecte perquè va ser el meu part, i vaig poder decidir jo fins quan viure-ho de la manera més salvatge i primària i quan de la manera més medicalitzada i protocol•lària.
Va ser perfecte perquè hi penso i en tinc un bon record i la sento com l’experiència més transformadora de la meva vida.

Elisabet Mónaco


Deja un comentario

Més Dona

la foto

Gràcies amor, gràcies a tu em sento més dona que abans , més completa i connectada amb la part femenina que dansa de pit a pit i de corba en corba del meu cos.
Donar-te el pit, acollir-te entre els meus braços, ser dona rodona per servir-te de bressol m’omple de joia.
Sentir que has estat dins meu, que hem estat juntes entre batecs ballant al so de la vida, m’omple d’energia.
Saber que el meu cos es va obrir al compàs de les contraccions per a que el teu respirés l’aire, m’omple d’orgull.
Ara estàs a punt de fer un any i totes aquestes sensacions ressonen dins meu fent de mi una dona diferent, forta , més ferma, més humida, més calenta, em sento terra fèrtil, terra abonada i això, tot això ho has generat tu regant d’amor els meus pensaments, acariciant el meu cos i el meu cor.

Elisabet Mónaco


Deja un comentario

Adaptació als canvis

vuelta-al-cole

Cada canvi que travessem en la nostra vida requereix un procés d’adaptació per a acostumar-nos a la nova situació i tornar-nos a sentir segurs. Durant aquest procés d’adaptació poden aparèixer pors, inseguretat, tristesa i altres emocions i reaccions inesperades la funció de les quals és fer de pont entre la zona coneguda i la nova situació. No podem estalviar aquest pas de transició i fins i tot és sa donar resposta i exterioritzar el que vius durant aquest període d’adaptació.
Per a un nen petit que comença el primer any a l’escola o llar d’infants suposa per a ell un canvi molt gran: surt d’un lloc conegut i protegit on es relaciona amb les persones que ha establert el primer vincle i a les que se sent aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda. A banda de la separació dels pares també haurà de viure un període d’adaptació al nou ambient que anirà descobrint a poc a poc, el nou espai que al principi potser el desorienti i li faci sentir-se perdut, a les noves persones que van a tenir cura d’ell durant el temps que estigui allà …
Les respostes dels nens durant aquest procés d’adaptació són molt diverses, van des de la tristesa, el plor, l’enuig, l’agressivitat a canvis en el comportament, el son, l’alimentació. No disposen de més eines per racionalitzar i posar en paraules tot el que els està passant i ho treuen de la forma més primària. De fet els experts diuen que el nen que més plora durant les primeres setmanes, és el que després millor s’adapta.
Per facilitar el procés d’adaptació es recomana seguir unes pautes:

•Que sigui gradual, és a dir no deixar de cop el primer dia el nen 6 hores seguides a l’escola. Es pot començar amb 1 hora al dia i conjuntament amb els pares, i anar augmentant progressivament
•És important que el petit entri en aquest nou espai amb els pares, d’aquesta manera ell se sentirà més segur. Igualment el primer contacte amb la mestra i els companys és a través i amb la companyia dels pares
•Estar atent als seus comportaments i reaccions, i anar adaptant-se al ritme del nen
•No introduir més canvis ni nous hàbits durant el període d’adaptació
•Parlar, explicar-los, dir-los que tornaràs a tal hora. Són petits però ho entenen tot
•Sempre dir-li adéu quan te’n vas. Mai marxar corrents perquè no et vegi, sinó quan s’adoni que no hi ets no ho entendrà i li generarà desconfiança

Els adults també ens enfrontem a processos de canvi que requereixen un temps d’adaptació per tornar-nos a sentir segurs: separació de parella, canvi de residència, canvi de treball …. i comptem amb una gran eina, el llenguatge. Poder posar en paraules el que sentim i ens passa, alleuja part del patiment.
Així que parla i expressa’t, amb un amic, amb un terapeuta, amb un familiar, amb un coach o amb el veí;) Recorda que qui més plora al principi és el que millor s’adapta després al canvi.

Bon cap de setmana!

Elisabet Mónaco


Deja un comentario

DOULA: Por o Amor?

Fa poc que he descobert la paraula DOULA i igual que em va passar en el seu dia amb la paraula COACH, m’ha semblat d’una sonoritat molt agradable i m’ha acabat d’encisar del tot quan he conegut el seu significat i tota l’aura que l’envolta.

-doula

DOULA ve del grec, i es referia a una dona esclava que servia a una altra dona, actualment s’ha estès el seu ús arreu del Món i el seu significat no té les connotacions negatives d’esclava, sinó el d’una dona que acompanya a una altra durant l’embaràs, el part i post part; la seva funció és oferir suport físic i emocional, estar al seu costat per resoldre possibles dubtes i ajudar-la a retornar al seu centre si durant el procés del part està patint. La Doula pot servir per a facilitar, amb els seus estudis, coneixements i experiències prèvies, que la vivència del part sigui més positiva i enriquidora per a la dona i la seva parella o acompanyant.

La formació de Doula encara no està reglamentada, però cada cop hi ha més persones que coneixen aquesta figura i als Estats Units està ja molt integrada. Aquí encara ens falta recorregut per a poder incloure amb normalitat la figura de la Doula i permetre que en parts a hospitals i clíniques pugui estar present. Actualment el percentatge de Doules és elevat en parts a casa o en cases de parts però en hospitals i clíniques resulta més complicat i s’ha de poder pactar prèviament.

La setmana passada vaig assistir a una xerrada de Penny Simkin, fisioterapeuta, escriptora, doula i especialista en educació per al part; és una dona de Seattle (Estats Units) amb més de 45 anys d’experiència en aquest àmbit. Estima que ha acompanyat a més d’11.000 dones i a les seves parelles durant el treball de part. https://www.pennysimkin.com/

En tres hores, va saber extreure de tota la seva àmplia experiència i d’una manera dolça i divertida les tècniques més importants a l’hora de viure el part. Ella és més aviat partidària dels parts naturals sense anestèsia, però afirma també que l’epidural és un gran invent i que si s’usa d’una manera conscient, pot ser molt beneficiós per a la dona en parts que s’allarguen o es compliquen.

La Penny, com a fisioterapeuta, va deixar anar una idea que em va semblar molt encertada i aplicable a diferents situacions: diu que quan una persona té por, les cèl·lules del seu cos reaccionen fent aparèixer l’estrés, el cos es tanca i es bloqueja. L’antídot? L’amor. Ella deia que si ens entreguem a l’experiència de donar a llum des de l’amor, el cos reacciona creant endorfines, i podem seguir sentint dolor però el podem acceptar i continuar donant el millor de nosaltres mateixos. En canvi, quan hi ha por és quan el dolor passa a ser patiment.

I vosaltres des d’on trieu viure els diferents reptes o situacions de la vida?

Elisabet Mónaco